“Una mica més, que no sigui dit que ara tens por… Una mica més, Aldín! Va, aplana’t un altre cop!”
Pam a pam, la figura, reptant com un llangardaix mandrós, s’apropava a la fossana del campament.
La lluna era alta, però minvant. Poca llum, lletosa, un xic entelada per filagarses de núvols tous.
Aldín continuava reptant, ben aplanat.
“Aquests soldats, sempre busquen de col·locar el campament una mica lluny dels arbres. De segur que serà un miracle si no em clissen.”
Aldín, prim com un sarment, serpentejava. Amb la mà esquerra garfia un os, un amulet que duia penjat del coll amb un lligall de cuiro. “Em donarà sort”, deia. “Em donarà sort. Només que pugui saltar una de les palissades, hauré aconseguit una bona part del que em proposo.”
Dalt del turó, a la seva esquena, quedaven les siluetes de les cases del seu poble, les minses casetes, la cisterna de pedra excavada en un dau poderós; i, tot plegat, quatre vells i quatre dones. Ell, triat pel consell de guerrers, era dels pocs joves que s’hi havien quedat. Ni massa gran ni massa infant. El seu pare, Ilaci, abans de morir, li havia dit:
─Restaràs al poble. Ja quasi ets un guerrer com nosaltres ho hem estat. Ara, en morir jo, quedes com a capitost del poble, mentre els guerrers fugen a la muntanya mirant de combatre els invasors romans. Si passava res greu, te’n vas a trobar els guerrers, ja saps on són, enllà del “Riu-que-baixa”.
Però del poble, Aldín n’havia fugit aquella vegada en fer-se fosc. La darrera ràtzia dels soldats l’havia enfurit. I ara, sortia a enfrontar-s’hi.
Els fets havien estat els següents:
A mitja tarda els soldats havien arribat al poblat: un grup nombrós, comandat per un centurió. Havien entrat a totes les cases, havien clavat puntada de peu als garrins, se n’havien emportat tot el bestiar i…
Tornà a garfir l’amulet.
“Que em doni sort, que la nit no caigui damunt meu.”
Ja era a menys de cinquanta passes del campament, en un lloc de mates baixes, molt desavinent per amagar-se.
Va arribar a la fossana, hi davallà deixant-se lliscar, amb la ciència apresa dels guerrers, sense fer soroll, i s’aclofà al peu de la palissada.
Sortien lluors d’una foguera llunyana. Renill de cavalls fermats.
Precisament de cavalls. Aladín mogué les espatlles repetidament, desentumint el cos, una mica adolorit de tant de reptar com un serpent.
“Si només haguessin estat els garrins, però, els cavalls… això sí que no!”
Precisament el renill de cavalls que li arribava li retornava amb més força el seu propòsit.
“Haig de saltar dins el campament. Esperaré a que un núvol tapi la lluna.”
[…]
Des de la torre, procurant que cap fil de lluna no el delatés, va observar, juntament amb el sentinella, com el xicot caminava a marrameus pel costat de la palissada, fins arribar en un indret on la inclinació dels troncs que la formaven facilitava la tasca d’enfilar-s’hi.
─Ja sé el lloc ─va comentar Citus─. És meu.
Baixà lentament de la torreta i anà, campament endins, descrivint un arc i tornant a la palissada. L’altre soldat, el que l’havia anat a cridar per ordre del decurió, tenia l’espasa a la mà per si convenia.
Aldín se sentí garfit pels canells de les mans i descriví ben a contracor una volta en l’aire, a voluntat de la força nerviosa i muscular de Citus. Aquest l’arrossegà fins a un punt de claror.
─Mira què tenim aquí! Un petit iber, i amb cara furiosa.
Aldín, que era prou alt per als seus setze anys, es debatia i donava puntades de peu: però Citus el mantenia lluny, i la figura juvenil aviat va cansar-se de colpir l’aire furiosament.
─Vinga, a veure el decurió. I no facis l’eixerit, si no vols que demà facis de menjar als voltors, peixet ─ordenà Citus.
Però no se’l mirava amb odi ni amb animadversió. En el fons li feia llàstima d’haver atrapat aquell bell minyó.
El sàrmata, el pobre assaltant i el soldat emprengueren el camí de la tenda del decurió, enmig d’un campament quasi adormit del tot.